Poema de Josep Piera

NU AMB PAISATGE AL FONS

Mira’l, entre la brossa nu, pels esbarzers
ocult, dessota uns pins, com jeu
de cara al tros de cel que l’enlluerna, únic
motiu humà el seu cos esplèndid. Mira’l
quasi terra de lluny, llàntia joiosa.
Una guatla alça el vol
i, ales esteses, queda
quieta davant els ulls.
La resta són muntanyes, marges i vinyes,
matolls, clapes verdoses. Tot amerat del sol,
un objecte lluu vora la mà caiguda.
Damunt la pell rosada de jovença
unes mosques –l’estiu?– voleteig negre.

Qui, d’un ramat invisible, duu tan lleus esquellots?

Ambigüitat de l’art, antiga meravella
a la paret immensa d’un museu et miren
real ahir, imatge del passat, avui ja peça inútil.
Per molts records que dugues d’un paratge
el qual –ho sé– no és aqueix que ara mostres
i, tanmateix, hi veig farcit de mots tan meus
que hauria de pintar-te novament o, millor,
destruir-te.